Maternar és habitar la lluna

Quan neix una criatura, neix també una mare.
Durant l’embaràs ens preparem per al part, però el part dura unes quantes hores i després ve tota la resta, que dura per sempre.
Aterres del planeta part i tens als braços una criatura relliscosa, que no saps molt bé com agafar i que demana constantment atenció.
Els nadons esperen el cos de la mama, esperen teta i sobretot amor, perquè venen d’un espai calentó que fa olor de mama, protegit i amb totes les necessitats cobertes.
Durant l’embaràs t’has plantejat mil coses sobre com faràs de mare, has preparat mil coses que t’han dit que van molt bé, però el nadó només espera cos, teta i amor… Espera Lluna.
La Lluna és nutrició, és cura, és seguretat afectiva.
Tota la resta són condicionaments mentals, imposicions socials i mancances del sistema…
Aterres del planeta part i te’n vas directa a la Lluna i habitar la Lluna és atrevir-se a mirar molt endins.
Contemplar aquells racons que no parlem, comprendre aquelles coses que no diem…
Maternar pot ser tan gratificant com desesperant. Els fills ens confronten brutalment amb expectatives que ens hem creat prèviament, amb carències pròpies, amb idees mentals sobre com han de ser les coses…
I arribes a casa amb un nadó, aterrant de l’impacte més brutal que ha transformat el teu cos i la teva ànima… i no saps qui ets…
I tot i que t’han explicat, has llegit sobre maternitat, et trobes de cara amb un altre ser, amb una altra persona, que acaba d’iniciar el seu propi camí de vida, que té les seves circumstàncies, la seva personalitat, les seves necessitats pròpies i us heu de re-conèixer i acompanyar mútuament.
I totes les preparacions mentals i logístiques que has fet durant l’embaràs serveixen de poc, si no tens la capacitat de rendir-te als moviments lents i orgànics del nadó, si et rigiditzes amb mètodes i teories…
Els nadons arriben amb les necessitats vitals molt clares i aprendre a mirar-los i escoltar-los i aprendre a mirar i escoltar la nova versió de tu mateixa, sense expectatives, sense convencions, ni idees mentals fixes, pot obrir-te la porta a descobrir plaers latents, sentiments tancats, esperances amagades…
Obrir aquesta porta és un repte, un abisme… que confronta i dol, però deixar-te portar per aquestes noves sensacions i estimar com mai ho has fet és l’aventura, és la ventura!
Mirar el teu fill i veure-t’hi reflectida és un regal!
La mirada oberta i activa cap als teus fills i filles és una carícia profunda a aquella nena petita que un dia vas ser i encara batega din teu.
Amb consciència i amor la maternitat es torna balsàmica.
T’atreveixes a descobrir-te de nou?